Anunci publicitari de Mercedes

Anunci publicitari de Mercedes

Un desembarcament per potenciar el canvi
Si fa vint anys ens haguessin anunciat la massiva arribada de productes i empreses d’origen xinès (i dels països asiàtics en general), ens n’hauríem rigut argumentant: “Això és impossible! Si el mercat espanyol nota una entrada massiva d’aquests productes o empreses tancarà l’aixeta de pas i llestos.”
Ai...pobre l’home que digués això! Actualment els productes asiàtics formen més del 65% dels productes del nostre país.
Si amb el temps, ens hem acostumat a veure a les etiquetes de molts productes “made in China” o “made in Taiwan”, ara els tocarà a les empreses: hauran de competir directament amb les “Chinese company”, que les superen en preu i quantitat.
Quina és dons la millor forma de sobreviure en aquest mercat globalitzat on les empreses nacionals no poden competir en preus?
1.- Lluitar per uns productes de qualitat i exclusivitat (traduït: uns productes més cars i de marca).
Tot i que amb aquesta fórmula ens distingiríem força, dels productes asiàtics, aquest mercat s’està “posant les piles” i no només fa imitacions de productes senzills sinó que també s’atreveix amb marques de roba coneguda i de disseny (TOUS, DIESEL o D&G).
Per això, podem estimar que en un futur poc llunyà el mercat asiàtic farà còpies de productes de gamma mitjana i mitjana alta ( a part dels productes de qualitat pobre que fan ara).
Per solucionar aquesta competència passaríem a la següent proposta.
2.- Dins d’uns productes de qualitat i exclusivitat, s’hauria d’apostar per productes tant de gamma alta com de gamma baixa.
El perquè de produir productes de gamma alta és força lògic: perquè a part de no estar preparats econòmicament per competir amb les grans marques, de moment, tampoc no tenen fama (complement indispensable per als consumidors d’aquests productes).
I els productes de gamma baixa serien competents perquè: els que nosaltres denominem “gamma baixa” (marques blanques) tenen tots els controls sanitaris i la diferència de preu no és desorbitada.

Amb tot això vull aclarir que el meu posicionament no és contrari a l’arribada d’aquestes empreses i productes, ja que afavoriran una renovació necessària de l’economia (conjuntament amb la crisi) a base de competència real i dura, que és com em sembla que prospera un país.

Comparació entre els discursos de Quim Monzó i Ingrid Betancourt

Si una cosa tenen en comú aquests dos discursos és l’habilitat que han tingut els oradors en introduir dissimuladament, però de forma eficaç, els missatges “obligatoris” del discurs corresponent, es a dir: en el cas de Quim Monzó, l’alabança del català i els seus habitants (barrejat amb un conte); en el cas de l’Íngrid Betancourt, la menció de la resta de nominats al Premi Príncipe de Asturias (relacionant les aportacions dels nominats amb la seva experiència com a segrestada per les FARC).
Des del meu punt de vista, el discurs de Quim Monzó està més ben treballat ja que juga amb dobles sentits, fa crítiques als catalans però alhora també ens elogia i fa un repàs (poc avorrit) dels personatges més importants de la cultura catalana, sense oblidar l’elogi a la cultura amfitriona (en aquest cas alemanya), d’una forma molt original: mitjançant un conte.
En canvi, crec que, tot i que està ben fet, el discurs de l’Ingrid Betancourt és més monòton, llarg i força dirigit als prínceps, que potser tampoc devien ser massa determinants per alliberar-la.
La clara diferència que hi vaig és l’estil de discurs: mentre que l’Ingrid Betancourt fa un discurs molt realista, basat en les seves dures vivències ( i crec que es el que s’esperava d’ella i el seu discurs), en Quim Monzó trenca amb el típic discurs de presentar una cultura vers una altre (elogis descarats a la cultura amfitriona i a la pròpia) i prefereix fer-ho d’una forma realista (mencionant tòpics positius i també negatius dels catalans) i divertida que provoca un efecte diferenciador respecte les altres cultures.

Notícias desde aquí dentro

Al tenir dos punts de vista que es contraposen no vull decantar-me per cap dels dos ja que els dos tenen les seves raons. De totes maneres, es molt interessant la teoria de que el nen està determinat per els nou mesos que està a la panxa de la mare i es important saber-ho per no arriscar-se i a mantenir un estil de vida totalment sa (com a mínim en aquests nou mesos) que, deixant de banda la realitat d'aquesta teoria, seria igualment bo per la mare i per el nen en l'aspecte dels nutrients adquirits (això si que està comprovat).
La contra teoria de Barker (reforçada per Mark Hanson) és la típica que hem sentit sempre: tot prové de la genètica. Però hi si una mare (durant el seu embaràs) s'alimenta de menjar de molt baixa qualitat i poc nutritiu? El nen sortiria sa i fort?
Des del meu punt de vista, crec que tot i té a veure (tan la genètica com el procés de embaràs fins els nou mesos).